Aquesta cançó parla de la necessitat d'estimar-se i no castigar-se. De com ens condicionem a nosaltres mateixes per les ferides que patim i de com, moltes vegades, ens percebem de manera distorsionada. De l'herència negativa del nostre patiment, que perllonguem sense voler. De tenir cura de l'autoestima.

“Enderrocs” ens diu que hem d’aprendre a mirar-nos i a poder-nos buidar per viure felices. Els enderrocs, les runes, representen aquesta càrrega que hem de deixar anar.

Quan te n’adones si reflexiones que no t’estimes,
què t’obsessiona? Amb quines ulleres et mires?
Tantes penes i fatigues, quantes són ferides?
Què et condiciona? Perquè no et perdones i oblides?

Perquè t’obligues, perquè et prives? Digues quines mides
ocupa el teu espai quan t’intimides
Terres envaïdes, guerres internes i admires
a qui és capaç d’aguantar el pas també quan falten piles

També si el cor s’atura, perquè el món sempre gira
Què queda quan la mentida crema a la pira?
No despertes, et pessigues i el malson no esquives
Quan arriba la flor de la vida, et claves les espines

I és preocupant… Estàs fallant si no t’estimes, ja trigues!
I el més important, perquè et castigues?
Quan tens fred i no t’abrigues, quan t‘escou com les ortigues
Un problema es fa més gran quan no te’l mires!

Quin és el tribunal que t’ha jutjat? (Quin és?)
Quina condemna t’has imposat? (Quina?)
De què t’acuses? De quin delicte?
Sempre culpant-te del que t’ha passat! (Sempre!)

Quin és el tribunal que t’ha jutjat? (Quin és?)
Quina condemna t’has imposat? (Digues!)
De què t’acuses? De quin delicte?
Sempre culpant-te del que t’ha passat (Sempre!)

Mira, no respires… Passejant càrregues antigues
i mirades d’ira, quan pateixes i no et cuides
Quan no t’expresses i quan no et buides
Quan cultives relacions poc fluïdes

Quan fas feina de formiga que no es valora ni es mira,
calles absent, les cames fan figa
Falla el sustent i cauen les bigues
i et talla i se’t clava la daga per la rebotiga

La veu que crida sense alè, sense fer soroll
Són els enderrocs de la fe del que es torna foll, tio
L’inconscient perviu i diu que et sobren gigues
Història de vida, la processó per dins fa criba

I és un processador de memòria selectiva
Histèria col·lectiva, arriba quan arriba
Per això sé qui m’acull i toca fer avui
tot allò que vull, no recull qui no cultiva

Quin és el tribunal que t’ha jutjat? (Quin és?)
Quina condemna t’has imposat? (Quina?)
De què t’acuses? De quin delicte?
Sempre culpant-te del que t’ha passat! (Sempre!)

Quin és el tribunal que t’ha jutjat? (Quin és?)
Quina condemna t’has imposat? (Digues!)
De què t’acuses? De quin delicte?
Sempre pendent del passat

Quan sentis que a prop no hi ha ningú
i que només pots comptar amb tu
Pensa en aquell nen que un dia vas ser
És dins teu

Sota els enderrocs d’un somni
que sembla que es va enfonsar
No deixis que la il·lusió s’adormi
Tornarà a brillar demà

Veus
Joël Prieto
Abril Torradas

Instruments
Xavier Vallverdú (producció i teclats)
Nacho Pascual (producció i guitarra)
Jordi “Gorka” Robert (bateria)
David Garcia (baix)
Xavier Barrero (trompeta)
Oscar "Hueskar" Gómez (saxo)
Miki Fa (flauta travessera)
Danny Broken (beatmaker)

Gravació & Mescla
Wood Wave Studio

Màstering
Hardlybrezstudio

Lyric video
Impro Productions

Disseny
Milvietnams

Dibuix i color
Máximo Pacheco Bascur